Antic president de l’Equip de Recerques Espeleològiques (ERE) de l’Agrupació Excursionista Catalunya (AEC), impulsor de la recerca espeleològica i arqueològica al Penedès, mestre d’heràldica i cofundador de l’Agrupació Fotogràfica del Penedès.

«A vegades se’m va la memòria, però aquestes coses se’t queden», diu l’Antoni de noranta-nou anys, recordant el dia que va quedar tancat dins d’un refugi per culpa de la neu. Vaig poder conèixer a Antoni Poyo el desembre de 2024, a casa seva. Aquell menjador colorit, ple de pintures, fotografies, escuts i cactus —«Perquè les flors aquí moren», decretava— condensava un segle d’història viva. Les seves paraules eren, segurament, l’últim testimoni de l’excursionisme penedesenc de mitjan segle passat.

«El meu pare era català i la meva mare italiana. Vaig néixer a Móra d’Ebre, però vaig aprendre a caminar en un poble d’Almeria, perquè el pare era mestre i, durant la dictadura de Primo de Rivera, els mestres catalans eren enviats a Andalusia: volien espanyolitzar. Tot i que vam aconseguir tornar a Catalunya, no ens van deixar viure a menys de cent quilòmetres de Móra. Més tard, durant la guerra, el pare va estar vint-i-nou dies empresonat». «Per què», pregunto. «Per ser mestre republicà. La història és molt crua». Llavors s’aixeca del sofà amb un aire enèrgic, fent-me oblidar per un segon que frega el segle d’edat. «Aquest és el document que invalida tots els càrrecs judicials imposats al pare durant el franquisme», explica assenyalant un certificat ben emmarcat, envoltat de fotos del pare, de l’avi i de l’escut del cognom Poyo, ja que amb els anys es va especialitzar en el camp de l’heràldica.

Torna a seure i activa de nou el viatge en el temps:

«Com que sabia dibuixar, durant el servei militar em van enviar a cartografiar tots els búnquers de la Cerdanya, entre Martinet i la Seu d’Urgell. Allà vaig agafar el gust per la muntanya. No teníem màquina de retractar, així que anava amb uns cartons, hi traçava un quadre i dibuixava el que veia a l’altra banda.

Després vaig conèixer a la Rosa, en un viatge en tren. Li vaig dir que fins que no em donés la seva adreça no li tornaria l’equipatge. Ens vam cartejar fins que vam anar a viure plegats a Vilafranca del Penedès, on ella ja residia. En arribar-hi, vaig veure que no hi havia cap grup excursionista: havien estat censurats pel règim franquista. Així que el 1955 vaig crear el Gruppre, Grup de Prehistòria, per col·laborar amb la secció arqueològica del Museu —actualment VINSEUM—. Al cap de pocs mesos, el nom va canviar pel de Grup Excursionista Col·laborador (GEC)».

Poyo recorda aquells anys amb vivacitat, i és que va ser un període d’or per a l’espeleologia al Penedès. Tant és així que, l’any 1957, l’anuari de la llavors Federación Española de Montañismo (FEM) —avui Federación Española de Deportes de Montaña y Escalada (FEDME)— va reconèixer el grup vilafranquí com el més actiu de tot l’Estat espanyol i dos anys després, el 1959, Vilafranca va acollir el I Saló d’Espeleologia.

Fèlix Masachs, soci veterà de l’actual Centre Excursionista del Penedès (CEP), era només un nen quan els sentia dir: «Va, que aquesta setmana ens toca anar a pagar el lloguer», en referència al compromís que mantenien amb el Museu de realitzar una excavació arqueològica mensual a canvi de poder disposar d’una habitació a les golfes de l’edifici.

Tal era l’èxit de l’agrupació que l’any 1961 van constituir una delegació de l’Agrupació Excursionista Catalunya (AEC) a Vilafranca. I, finalment, el 1975, va néixer el CEP, una entitat excursionista independent de la qual Poyo en seria el primer president.

«Com ha aconseguit una vida longeva?», li pregunto. «He treballat molt —respon amb seguretat—, però d’aquí a quatre dies, jo ja no hi seré».

Antoni Poyo Creixenti va morir el 26 d’octubre de 2025, a l’edat de cent anys, a casa seva. Segons el seu fill, Jordi Poyo, viure sol i ser independent fins al punt final de la seva història tenia a veure amb el mateix impuls que el portava dalt d’una muntanya o a les profunditats d’una cova: la llibertat.

I, malgrat que avui li diem «adeu», no seria aquesta la manera més justa d’acomiadar-nos d’algú per a qui Déu i l’Església despertaven més dubtes que certeses: «En la meva època la religió només servia com a consol per enviar els nois al front», deia.

El seu pas per la vida va deixar rastre més enllà de les muntanyes i els avencs explorats. Gràcies a la seva curiositat inesgotable en indagar les entranyes de la terra, el Penedès va recuperar una tradició excursionista que la dictadura havia volgut apagar. El seu nom queda inscrit, doncs, entre aquells que van fer del territori una forma de resistència cultural.

Roxanis Baños Carmenate