Volem agraïr la tasca de l’Oriol Colomer al capdavant de la III Vegueria de la FEEC durant tots aquests anys.
Compartim el text que el company Joan Tutusaus l’hi va dedicar.
Benvolgut Oriol.
A diferència d’altres vegades, avui no tinc ganes de revolucionar el personal. Els companys de la vegueria m’han fet l’encàrrec que et dediqui unes paraules. Suposo que, després d’en Fèlix, dec ser el més veterà d’aquestes reunions, i això ens pot servir per posar-les en perspectiva. Tiro de memòria, ja que no he trobat documentació, però l’Oriol va fer-se càrrec de la vegueria de la regió tercera a proposta del CEP farà uns vint anys, després d’una època en que a aquestes reunions hi veníem quatre gats… literals, diria que Talaia, CEP, la Lira, nosaltres i algun altre que es deixava caure. Ell entengué de seguida el simbolisme de la seva funció, sense capacitat executiva però clau per traslladar al territori allò que es coïa a la Rambla de Barcelona en nom dels muntanyencs. De fet, encara ara, en dir-li a algú que tenim reunió de vegueria arrufa el nas, com si estès parlant d’un medievalisme estrany quan tanmateix, gràcies a la FEEC i a la seva aposta per mantenir la divisió territorial històrica de Catalunya, és un dels pocs fors en que ens trobem representants de tot el Penedès. L’Oriol va establir una itinerància real a les reunions, fomentant el coneixement mutu, i va decidir motivar les entitats renunciant a part de les dietes que li corresponien per fomentar els sempre concorreguts sopars de temporada.
Fa uns vint anys els mòbils eren encara un invent per a executius atrafegats, i Internet un divertiment per científics curiosos, mentre nosaltres formàvem part d’una autonomia sense intervenir en què vivíem tan contents com enganyats. En aquella època l’Oriol era treballador d’una Caixa que era d’Estalvis i Pensions, i no un simple banc, una persona compromesa amb el país per valors i convicció, i integrada a les tradicions del seu poble. L’Oriol, administratiu ordenat, de la vella escola, allò que no entenia ho traslladava tal qual, posant nerviós a qui el va acompanyar molts anys de part de la FEEC, en Peixó, deixant-nos a la memòria discussions tant mítiques com desternillants. De fet, és poc censurable que no entengués moltes decisions que ens traslladava, ja que no les devien desxifrar ni els seus promotors, i lloable com després aguantava esportivament les nostres inquisitòries preguntes sobre algunes d’elles.
La vegueria va anar creixent, i tot i algunes baixes –una d’elles gràcies a la loteria, qui havia de dir -, vam convertir la nostra regió en una de les més dinàmiques de la FEEC. Tant, que un bon dia vam decidir barrar l’entrada a entitats duplicades, provocant un conflicte diplomàtic que encara dura. L’Oriol també va signar, en nom de tots, una carta a la Vanguardia que vam consensuar per criticar la mercantilització de la muntanya, i el fet que les administracions prioritzessin les empreses dites d’aventura davant les entitats que altruïstament hem defensat el territori per convicció. Avui, amb la perspectiva dels anys, potser vam fer curt, quan ens venen motos de gent trotant com rucs desnortats per la muntanya tot imitant un noi que ens expliquen que guanya curses amb l’espatlla dislocada i dedica el cap de setmana a pujar l’Everest per duplicat.
L’Oriol, comprensiu, sempre ens ha recolzat en les nostres petites batalles, i ens ha fet costat en els moments de pèrdua, com quan sobtadament ens va deixar en Lluís Mirabent. Ha estat un veguer discret i voluntariós, allunyat de les complexitats tecnològiques que formen part d’un món que ja no és el seu. Això sí, en aquests anys ha aprés a fer anar l’escàner… Ha anat passant el temps, i l’Oriol ha perdut cabell i ha guanyat dolors i nets. Com diu la placa, gràcies per aquests anys de camí plegats. T’enyorarem.
